La nostre Filosofia

Làctics Pauet te una filosofia relacionada amb el ramat. El més important per a nosaltres són els animals, ja que aquests, són la base dels bons productes làctics. La nostra filosofia es basa en la qualitat i no amb la quantitat del producte. La nostra ramaderia és responsable, ja que no utilitzem antibiòtics, pesticides ni herbicides per al cultiu i recol·lecció dels nostres productes. El nostre ramat s’alimenta de les pastures i només utilitzem llet 100% natural de cabra i ferments. Treballem amb un sistema de cercle tancat: CRIAR / PASTORAR / MUNYIR / TRANSFORMAR LA LLET / VENDRE.

gos_pastor

fent_ioogurts

 

 

 

 

 

 

 

 

Història de Pauet

L’estiu de l’any 1978 es van trobar en Xavi i l’Olga. Tots dos estaven treballant al camp –collint fruita- i tots dos tenien moltes ganes de viure a pagès i de dedicar-se a la ramaderia. En Xavi era de ciutat i l’Olga de poble, no tenien ni terra ni animals. Però tots dos junts es van il.lusionar en un projecte de vida en comú i d’una vida laboral que esdevindria plena de sorpreses, de dificultats i alegries, d’èxits i fracassos, de tot el que s’havien imaginat i del que no s’haurien pensat mai. El primer que es van haver de plantejar va ser trobar un lloc on iniciar el seu somni. No era gens fàcil començar de zero. Van trobar una casa a les Gavarres i a la casa ja hi vivia un ramat de cabres. El propietari els va deixar viure al mas i els va deixar tenir cura del ramat i a més a més els va dir que els beneficis que obtinguessin amb els animals serien per a ells.

07

Eren anys de joventut i ingenuïtat. La bellesa de les Gavarres a la tardor -recomanaria tothom que en gaudís algun dia- va tenir un gran pes en les decisions que van anar prenent. També va ser molt decisiva la visita als animals. Eren unes cabres precioses, grosses, amb unes banyes espectaculars, la majoria d’elles blanques però algunes eren clapades, tacades i ratllades. Anaven soles caminant per la muntanya amb un pas semblant al dels dibuixos animats japonesos. Algunes parien al mig del bosc o dels prats, i l’espectacle els semblava millor que qualsevol de les coses que havien vist fins aquell moment. En Xavi i l’Olga van consultar llibres que parlessin de les cabres i la seva productivitat, i els va semblar que podien quedar-se allà i que podien començar el seu projecte.

Després de l’eufòria inicial, d’estimar-se i tenir els animals que sempre havien desitjat, va començar a sorgir l’autèntica realitat. Els llibres deien que les cabres feien una mitjana de tres litres de llet per animal, i les seves cabres no arribaven ni al mig litre; els llibres deien que aquests animals eren dòcils, i els seus eren completament salvatges i sovint no els podien ni fer tornar a dormir a casa. No havien llegit enlloc que a les Gavarres hi havia gossos salvatges i ho van comprovar quan van trobar un boc i algunes cabres mortes o mig mortes, mossegades de per tot arreu. Tot això era desolador, però van conservar l’esperança perquè eren joves i tenien energia per seguir lluitant.

La dificultat més gran era guanyar-se la vida, els altres entrebancs els resultaven gairebé insignificants perquè estaven contents i feliços. Els faltava tot el material però gaudien de tranquilitat de cor i esperit i també de tot el que proporcionava la naturalesa en aquelles muntanyes: pinyes, bolets, fruita, rieres per banyar-se a la tardor i gorges per banyar-se a l’estiu. Estaven bé i només calia fer alguna cosa per guanyar-se la vida. Estant al bell mig de l’Empordà van optar per començar a fer recuits. Van tenir sort, i malgrat el poc rendiment dels seus animals, el seu producte es venia bé. Feien els recuits a l’estil tradicional, tal com els van explicar les dones de les cases on sempre hi havia hagut ramat. Bullien la llet i la deixaven refredar fins que estava tèbia; després hi tiraven una infusió d’herbacol que havien preparat la nit anterior i amb això aconseguien quallar la llet. A continuació posaven la quallada en un drap i la deixaven escórrer tota la nit. A la matinada s’aixecaven molt aviat –les dones deien que el recuit s’havia de treballar a la matinada perquè li agradava molt el fred- i començaven a trescar la pasta com si fos un gran all i oli. Després d’això només calia posar el recuit en els envasos i portar-lo a vendre. En venien a La Bisbal, a dues botigues i a un restaurant que estava de moda en aquells moments. Els diumenges en portaven al mercat de Palafrugell.

Tot semblava arreglat i solucionat fins que va arribar l’estiu. A les Gavarres és l’estació de l’any més difícil. Tot quedava sec, no hi havia menjar pels animals i els recuits ja no els podien comercialitzar perquè treballaven de manera completament artesanal, els faltaven càmeres i una furgoneta amb fred. No s’havien plantejat fer grans inversions i l’economia tampoc els permetia fer-les. Vivien a set quilòmetres del poble per camí de carros i no els quedaven gaires opcions.
Van canviar de casa i d’activitat. Encara a les Gavarres, es van dedicar a portar un ramat d’ovelles cobrant un sou i va néixer el seu primer fill: en Pau. En aquests moments encara tenien una dotzena de cabres, més lleteres, menys salvatges. Amb la llet d’aquestes cabres seguien fent recuits i també van començar a fer iogurt casolà per alimentar el seu fill. Havien llegit en alguns llibres que el iogurt fet amb llet de cabra era un aliment excel.lent per als nens petits. Posaven un litre de llet barrejat amb un iogurt a dintres d’un pot hermètic, embolicaven el pot amb una manta i el deixaven tota la nit en el racó més calent de la casa. En Pau va créixer amb molta força física, va ser un nen amb molta vitalitat i amb molta inquietud. Poc després va néixer l’Alícia. Amb dos nens petits van haver de començar a pensar en l’escola, la formació dels nens i van decidir deixar les Gavarres i instal.lar-se a la plana de l’Empordà.
En Xavi va continuar dedicant-se a les ovelles, l’Olga va haver de canviar la vida laboral. Va néixer en Marcel, el tercer dels seus fills, i va començar un període una mica complicat. Tenien tres nens, molta feina, i sobretot patien una certa inadaptació a la vida de poble, als canvis que hi havia hagut durant els sis anys que havien estat a les muntanyes. En aquest temps sentien enyorança i buscaven un lloc per viure que estigués una mica lluny del poble encara que no tant com les seves cases anteriors.

Van acabar trobant aquest lloc a Jafre. Va néixer el quart fill, en Mateu. Tota la família vivia en un mas però tenien a prop les escoles pels nens i la possibilitat de vida social que consideraven necessària per a la mainada.

Quan en Pau es va fer gran, igual com havien fet els seus pares, va començar a dir que volia ser pagès. Amb el temps en Xavi havia aconseguit tenir un ramat d’ovelles propi, no hi faltava pas una dotzena de cabres amb la llet de les quals feien formatges frescos per al consum familiar. En Pau va rebre formació professional en activitats agràries i també va treballar en algunes explotacions ramaderes fora de casa. Passat un temps, pare i fill van començar una nova empresa. L’aventura va prosseguir amb l’activitat ramadera i amb l’inici de la construcció d’una formatgeria. Volien continuar treballant amb la llet de les cabres, això ja havia esdevingut una tradició familiar i creien de veritat que el consum dels productes elaborats amb aquesta llet era molt bo per a les persones.

07

La construcció de la formatgeria va ser molt lenta, no s’acabaven mai els papers, els van enganyar més d’una vegada: enginyers que prometien fer-se càrrec de tot desapareixien quan cobraven, formatgers que els venien material de segona mà que després no servia per a res, formatgers als qui venien la llet i que després no la pagaven…tot es feia molt pesat i difícil. Van necessitar una gran perseverança i van comprar unes cabres excel.lents, a Múrcia i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests animals ja no eren blancs, sinó negres i marrons, sense banyes, força dòcils i molt generosos. Ara sí que tenien la producció de llet de què parlaven els llibres!

Els amics d’en Pau van insistir a anomenar els productes làctics PAUET. Van començar l’elaboració de formatge fresc i del recuit, tal com l’havien fet tota la vida i introduint alguns canvis: ja no quallaven amb herbacol perquè no es comercialitzava i a l’hora d’envasar van canviar les terrines pel drap. Pare i fill són persones inquietes i van començar a fer iogurts naturals i de fruita, i més endavant van incorporar els flams.

En aquesta empresa familiar conserven el seu ideal inicial. Tenen els seus propis animals que encara surten a pasturar, i amb la llet fabriquen els productes làctics tal com ho han fet tota la vida però aprofitant els recursos tecnològics que permeten millorar la higiene i la qualitat dels aliments.